Històries breus de llarga durada

El petó!


● Fragment de la història:

“Un vespre, la filla gran, encara molt petita, va veure com la seva mare baixava les escales tot advertint al marit que ja estava apunt. Anaven a una festa. La nena va quedar meravellada de la bellesa de la mare. No donava l’abast a mirar-la de dalt a baix, pensant que no podia haver-hi cap altra dona al món més bonica que ella. L’excel•lència del seu cos de dona, curosament preparat per a l’ocasió, li va fer un efecte tan gran que va seguir tota els seus moviments fins a veure-la travessar el vestíbul en direcció a la porta. Seduïda fins al fons de l’ànima, la nena, mentre la mare es posava els guants va córrer fins a ella amb la suavitat d’un cérvol acabat de néixer, i se li va tirar al coll per fer-li un petó.”



● Fragment reflexió Eulàlia Bosch:

“Es pot pensar en una escena més cinematogràfica que aquesta? Mentre sentia la protagonista d’aquesta història explicar el seu record d’infantesa, vaig reviure una infinitat d’aquelles imatges de Hollywood clàssic on les grans actrius del cine en blanc i negre baixaven l’escala de la seva perdició, del seu enamorament incert, del seu triomf indiscutible, del seu existir sense més ni més.
La nena al llindar de la porta, símbol de tot allò que es fugisser, acabava de completar l’escena. Ni a dins ni a fora. Ni amb els pares ni sense. Just al llindar, la gran metàfora de la infància.”



● Reflexió pròpia:

He seleccionat aquest fragment de la historia “El Petó” perquè fins aquest punt el que s’explica es bonic i tendre, i tu pots escriure el teu propi final sense necessitat de que t’esgarrin la història am el final verdader.
Seguidament he seleccionat aquest fragment de la reflexió de l’eulàlia perquè es el que millor representa el fragment de la història.

El fragment de “El petó” es cert que ens fa pensar en aquelles pel•lícules de Hollywood en blanc i negre, com diu l’Eulàlia, però també és ben cert que no cal anar tant lluny, que segur que quan tots hem sigut petits hem viscut una situació similar, de que els pares anaven a sopar i ens deixaven amb l’avia o amb la tieta. I que les nenes (especialment) quan veiem a les mares arreglades i maquillades volíem ser com elles i tancàvem els ulls i ens imaginàvem de grans amb un vestit llarg i uns llavis ben vermells.