Mi escuela sabe a naranja...

A seminari hem començat a treballar el llibre "Mi escuela sabe a naranja" i cada capítol el treballarem d'una manera diferent.

CAPÍTOL 1:
D'aquest capítol n'hem extret la frase que més ens ha agradat. Jo he escollit una frase que l'autora del llibre col·loca just al final del fragment que es titula " soltando amarras" i que la diu un senyor (Julio Ramón):

"A los niños hay que amorarlos, me decía. Los cobijas, y los sueltas. Les das cariño, y los frenas. Y todo eso que sea sin prisas, poquito a poco".

Un resum personal del llibre de l'Eulalia Bosch

BOSCH, Eulalia. Educació i vida quotidiana. Històries breus de llarga durada. Vic: Eumo, 2000.



Que n’extreiem del llibre de l’Eulalia Bosch?

- Si un problema no té solució, no és un problema, és una catàstrofe.
- Som educats per l’autosuperació.
- Els que dormen al carrer son vius o morts?
- Per escriure, t’has de posar a llegir.
- Qui educa a qui?
- Una persona sense valors, s’ofega!
- Connectar el passat amb el futur
- Fomentar, estimular, investigar i contactar
- Conèixer als infants per a poder-los tractar.


“Mare, tu què mires: el blanc o el negre?”

Aquest llibre, és un recull de relats breus però amb un contingut i una intenssitats molt amplis. Jo personalment, el que en trec son 4 emocions les quals he sentit mentre llegia cada una de les històries.

FRAGILITAT DURESA AMARGOR FELICITAT

Totes aquestes envoltades d’un gran efecte, l’AMOR, que crec que és el sentiment més gran que hi ha i que ho envolta tot, tan lo bo, com lo dolent.

POESIES amb suc

EL CASAMENT DEL LLAPIS I LA GOMA

Un llapis de dibuixar
i una goma d’esborrar
van voler fer un casament
que en parles tota la gent.

Ell es va posar un barret
que semblava un panellet
i ella una sabata rosa
que li feia molta nosa.

Ell va dibuixar un convit
amb xampany i gall rostit
i ella va esborrar-ne un tros
per poder-hi posar arròs.

En se l’hora de la festa
ell va dirigir l’orquestra
i ella va esborrar un trombó
que li feia mitja por.

I quan va arribar la nit
ell era més llarg que el llit
i va haver-lo d’estirar
com un dia sense pa.

Ella, amb camisa de tul,
ni hi podia posar el cul
i va esborrar-ne la vora
per poder-lo treure fora.

Ell va somiar un castell
on el rei era igual que ell
i ella va esborrar el palau
on dormia el príncep blau.


Miquel Desclot.

Històries breus de llarga durada

El petó!


● Fragment de la història:

“Un vespre, la filla gran, encara molt petita, va veure com la seva mare baixava les escales tot advertint al marit que ja estava apunt. Anaven a una festa. La nena va quedar meravellada de la bellesa de la mare. No donava l’abast a mirar-la de dalt a baix, pensant que no podia haver-hi cap altra dona al món més bonica que ella. L’excel•lència del seu cos de dona, curosament preparat per a l’ocasió, li va fer un efecte tan gran que va seguir tota els seus moviments fins a veure-la travessar el vestíbul en direcció a la porta. Seduïda fins al fons de l’ànima, la nena, mentre la mare es posava els guants va córrer fins a ella amb la suavitat d’un cérvol acabat de néixer, i se li va tirar al coll per fer-li un petó.”



● Fragment reflexió Eulàlia Bosch:

“Es pot pensar en una escena més cinematogràfica que aquesta? Mentre sentia la protagonista d’aquesta història explicar el seu record d’infantesa, vaig reviure una infinitat d’aquelles imatges de Hollywood clàssic on les grans actrius del cine en blanc i negre baixaven l’escala de la seva perdició, del seu enamorament incert, del seu triomf indiscutible, del seu existir sense més ni més.
La nena al llindar de la porta, símbol de tot allò que es fugisser, acabava de completar l’escena. Ni a dins ni a fora. Ni amb els pares ni sense. Just al llindar, la gran metàfora de la infància.”



● Reflexió pròpia:

He seleccionat aquest fragment de la historia “El Petó” perquè fins aquest punt el que s’explica es bonic i tendre, i tu pots escriure el teu propi final sense necessitat de que t’esgarrin la història am el final verdader.
Seguidament he seleccionat aquest fragment de la reflexió de l’eulàlia perquè es el que millor representa el fragment de la història.

El fragment de “El petó” es cert que ens fa pensar en aquelles pel•lícules de Hollywood en blanc i negre, com diu l’Eulàlia, però també és ben cert que no cal anar tant lluny, que segur que quan tots hem sigut petits hem viscut una situació similar, de que els pares anaven a sopar i ens deixaven amb l’avia o amb la tieta. I que les nenes (especialment) quan veiem a les mares arreglades i maquillades volíem ser com elles i tancàvem els ulls i ens imaginàvem de grans amb un vestit llarg i uns llavis ben vermells.